Àpeiron - El joc que cau pel seu propi pes

Àpeiron basa el seu estil amb composicions denses, "riffs" de guitarra contundents i estructures rítmiques poc convencionals plens d'energia rock amb pinzellades progressives i cantant amb Català. No va ser fins el 2005 que apareixen amb el nom d'Àpeiron, editant "Sons estèrils". El disc aconsegueix sorprendre. Una proposta arriscada que els porta a ser finalistes del Sona9. El segon disc del grup, "Cru" (2007), és una proposta conceptual d'un sol tema de música ininterrompuda, passant per diferents passatges ambientals i instrumentals. La gira del disc els porta a tocar per tota Catalunya i alguns dels festivals més importants.

Amb l'experiència dels treballs anteriors i mantenint la mateixa ànima sonora acaben el que sens dubte és el seu millor disc: "El joc que cau pel seu propi pes". Hi ha un treball més exhaustiu en les melodies i la interpretació de les veus. Les lletres toquen varis pals i tenen gran càrrega irònica que endolceix la cruesa d'alguna d'elles. Parlen de sentiments, sensacions, del la concepció de la música actual, de la competició, de la mort, de la traïció, de la societat, la política i la condició humana... Cançons rodones i parts instrumentals mesurades i integrades en els moments oportuns i necessaris.

Conté temes molt directes com: "Defectes de la ment", "Sí o sí", "Afronta-ho o escapa", i "Fins que algú dispara". També temes amb melodies menys convencionals com "El Joc que cau pel seu propi pes", "El futbol és així...", i també temes delicats i íntims com "Foc amic", "Reconstruccions d'un mateix engany" o "Perdut".

El grup quan es va formar tenia moltes influències de Metallica i ara que s"han complit 20 anys del seu mític "Black Album" ha volgut fer un tema d"aquest disc adaptat al català sent molt fidel al tema original: "Trist però cert".